“Tengo concedidos quince cuadros más para el Museo, entre los que existen en los depósitos de Fomento, figurando entre ellos cinco lienzos muy buenos, pintados por Carducho, Camilo, Solís y el Greco y Maíno, todos ellos de composición y  grandes dimensiones.”

Víctor Balaguer a Joan Oliva, 31 / 12 / 1882

Història

Quan el 26 d’octubre de 1884 es va inaugurar la Biblioteca Museu Balaguer, la casa va obrir les portes exhibint no només la col·lecció propietat del fundador sinó també un significatiu conjunt de pintura barroca enviada en dipòsit pel museu del Prado. Amb quadres d’El Greco, Ribera o Rubens, Balaguer dotava el seu particular projecte cultural del més alt nivell que llavors podia tenir.

Diferents Reials Ordres varen permetre la sortida d’obres en dipòsit que van realitzar la seva entrada oficial a la Biblioteca Museu en diferents enviaments. D’entre les peces més destacades de la primera tongada cal recordar L’Anunciació d’El Greco, que fou durant anys una icona del museu. L’exhibició d’aquestes obres va ser decisiva per motivar als artistes catalans i a diferents col·leccionistes a realitzar nombroses donacions a la Biblioteca Museu. Amb pocs anys aquest “temple del saber” ideat per Balaguer creixia amb col·leccions de tota mena gràcies, en bona part, a la marca de prestigi que suposava tenir un petit Prado.

La història del museu del Prado, com la de la majoria dels grans museus nacionals dels països europeus, es remunta als albors del segle XIX. A Espanya, sota el regnat de Ferran VII, neix el Real Museo de Pinturas y Esculturas que obrí per primera vegada al públic el 1819, mostrant l’art atresorat per les monarquies d’Àustries i Borbons. Entre 1870 i 1872 aquest museu perdrà la seva relació de propietat amb la corona i es fusionarà amb el col·loquialment anomenat Museu de la Trinitat. El seu fons artístic es veurà incrementat amb tot l’art, especialment religiós,  que havia estat recollit en compliment del decret de desamortització de béns eclesials dictat per Mendizábal i que estava instal·lat al convent de la Trinitat (carrer Atocha) des de 1836. Amb aquesta massiva entrada de pintura religiosa es produeix a l’edifici Villanueva del Passeig del Prado una saturació d’espais. És llavors, a partir de 1872, quan es comença a enviar obres en dipòsit a institucions oficials i museus provincials. Comença el que poèticament s’anomena –a partir de 1980- “el Prado disperso”. El Museu Balaguer no era un museu provincial però si que era una institució prou il·lustre per ser una de les primeres dipositàries. Es convertia així en un dels dipòsits històrics del Prado, dels més antics que es coneixen.

Després d’una història de més d’un segle, el dipòsit es renovà i l’actual, format per una trentena llarga de quadres, va ser autoritzat per Ordre Ministerial del 30 d’octubre de 1986. Durant molts anys la majoria d’aquestes teles foren desades en les reserves del museu, fins que l’any 2008 es realitzà una remodelació museogràfica amb la qual es creà l’anomenada Sala Prado, on s’hi exposen de manera habitual una vintena de pintures del dipòsit d’autors de la categoria d’El Greco, Ribera, Murillo, Carreño de Miranda, Rubens o Goya.

obres prado antiga 1024x400

La col·lecció

En el conjunt de la Sala Prado s’exhibeixen obres de l’escola castellana i andalusa i, en menor mesura, flamenca i italiana, distribuïdes en quatre grans àmbits temàtics –pintura religiosa, retrat noble, mites i al·legories i natura-, que ens ofereixen una mirada força completa de l’art dels segles XVII i XVIII, un art dinàmic, expressiu, grandiloqüent i complex, amb jocs de clarobscurs i tenebrismes i ple de matisos i al·legories.

Al segle XVII, i malgrat que Espanya travessava una profunda crisi econòmica, el país visqué un barroc artísticament molt fructífer, conegut com el Segle d’Or. En una Europa escindida per la Contrareforma, la monarquia espanyola, posicionada en el catolicisme més fervent, veié com en la seva Cort hi confluïen dues tendències: la influència flamenca –territori sota la Corona dels Habsburg– i la influència italiana, via d’entrada massiva d’obres i pintors. L’alquímia resultant va ser un gran art amb diferents escoles regionals que produïren genis de talla internacional de Velázquez, Ribera o Murillo. Una pinzellada d’aquesta genialitat la tenim al Museu Balaguer.

sala prado greco