Història

L’any 1956 es començà a gestar la creació d’un Museu d’Art Contemporani a Barcelona que havia de donar cabuda a l’obra de tota una sèrie d’artistes emergents que anaven guanyant prestigi, sovint més a l’estranger que al mateix país.

Amb les figures d’Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera al capdavant, entre d’altres, es va elaborar una llista dels artistes d’avantguarda que es consideraven imprescindibles i se’ls va demanar obra. Aquests respongueren a la crida regalant-la directament o cedint-la en concepte de dipòsit. Hi participaren autors catalans com Guinovart, Tharrats, Ràfols Casamada, Cuixart, Hernández Pijuan o Argimon; espanyols com Saura, Canogar o Zabaleta; i alguns estrangers que aleshores es trobaven a Barcelona, com Bechtold, Tábara o Werba.

El projecte es féu efectiu sota el nom “Museo de Arte Contemporáneo S.A.”, i des de l’any 1960 al 1963 Barcelona tingué el seu propi Museu d’Art Contemporani, ubicat a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes (actual cinema Coliseum). S’hi desenvoluparen, a més, diferents activitats paral·leles, on destacaren especialment les exposicions temporals, amb diferents artistes internacionals de renom i amb dones pintores i escultures com a protagonistes.

Diferents motius econòmics i polítics van provocar la fi del projecte l’any 1963. Els promotors de l’aventura, resistint-se a defallir, van tenir emmagatzemades moltes de les obres durant anys esperant de trobar-hi una nova sortida. El Patronat de la Biblioteca Museu Balaguer s’oferí a acollir-les al castell de la Geltrú, fins que van arribar al mateix museu, on es troben exposades avui en dia.

La col·lecció

Gràcies a l’arribada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de les peces conservades per l’antic Museu d’Art Contemporani de Barcelona, es va impedir la dispersió d’un conjunt considerat avui en dia com la col·lecció d0art informalista més completa de Catalunya.

El concepte informalisme o art informel nasqué a França l’any 1951, encunyat pel crític d’art Michel Tapié, en el context de la crisi social generada per la Segona Guerra Mundial. L’artista informalista nega la forma i la teoria en favor de la tècnica i el procés, que esdevenen nous valors en la lectura de l’art. Així, la matèria, el gest i la textura són ara els protagonistes de l’acte de creació, a través dels quals cercar el significat de l’obra.

A Catalunya, l’informalista es dóna entre els anys 1950 i 1960, amb la figura d’Antoni Tápias com a pioner. Entre els autors pertanyents a aquest moviment i representats a les sales del museu, hi destaquen: Joan Josep Tharrats, Joan Hernández Pijoan, Eduardo Alcoy, Josep Guinovart, Armand Cardona Torrandell, Antonio Saura, Ewin Bechtold o Nadia Werba en pintura, i autors com Ángel Ferrant o Andreu Alfaro en escultura.

Altres autors no informalistes representats en aquesta col·lecció són Rafael Zabaleta, Maria Girona, Joan Abelló, Pic Adrian o Norman Narotzky.